Sempre vaig pensar que no hi havia perquè lluitar. Em vaig amagar darrera d'un vel al qual solia anomenar prudència quan en realitat només era covardia. Ara no deixo de pensar en allò que va ser. Em turmenta i es fica en els meus somnis. I les mans em tremolen en adonar-me de tot el ressò que hi ha dins meu. Perquè he de deixar-lo anar. Obrir els ulls i acceptar que allò és una cosa que mai més tornaré a veure. I seguir. Aixecar-me i aprendre a córrer.
Aconseguir allò que va haver de ser sempre el meu objectiu.
Aconseguir allò que va haver de ser sempre el meu objectiu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario